Unes experiències inèdites

Els darrers dies he tingut l’oportunitat de conèixer un seguit de persones qualificades que pateixen el mateix trastorn de comunicació que jo. L’experiència, totalment inèdita, l’he valorada no tan sols interessantíssima sinó, a la vegada, altament reconstituïent.

Dissabte vaig tenir el plaer –i ho dic d’aquesta manera- d’assistir a una trobada d’un grup d’autoajuda combinat de la Fundación Española de la Tartamudez i de l’Associació Catalana de la Tartamudesa, creada fa només un parell d’anys. Els seus dos presidents, presents a la reunió, el senyor Adolfo i en Josep, respectivament, eren persones obertes, contentes i amb un somriure gairebé permanent malgrat les visibles dificultats a l’hora d’expressar-se.

El senyor Adolfo va explicar anècdotes i vivències diverses relaciones amb el quequeig. Un home educat, cavallerós i proper que ha sortit nombroses vegades als mitjans de comunicació i que, fins i tot, va pronunciar, anys enrere, un discurs al Congrés dels Diputats. Mil aplaudiments per a ell!.

D’altra banda, en Josep pràcticament em va rebre amb els braços oberts. Un xicot simpàtic i cordial que, com tots els que ens trobàvem en aquella sala, incloses dues noies –i ho remarco perquè elles, en nombre d’afectades, en són moltíssimes menys-, parlàvem diferent; uns més rítmicament, a altres els costava més.

Finalment, vull agrair del tot la conversa telefònica infinitament afectuosa que vaig tenir la setmana passada amb la Yolanda, la vicepresidenta de la Fundación Española. Una noia valenta que, aquesta mateixa tardor, ha sortit per una televisió d’àmbit estatal, i una noia amb una empenta innegable que no s’avergonyeix per enlloc de parlar diferent.

A vosaltres tres, doncs, i als companys del grup d’autoajuda, una forta abraçada.